Café Society

Barney Josephson no ve del món de la nit. És un venedor de sabates de Trenton, Nova Jersey, fill d'immigrants, amb una idea fixa: obrir a Nova York un club on negres i blancs puguin estar junts, tant a l'escenari com a les taules. Als grans clubs de Harlem, els artistes eren negres i el públic, blanc. En molts locals del centre, els negres només hi entraven per la porta de servei.

El desembre de 1938 obre el Café Society en un soterrani de Sheridan Square, al Greenwich Village. Es presenta amb ironia, com el lloc equivocat per a la gent adequada. A les parets hi ha murals que es riuen de l'alta societat. El personal té ordres clares: el client que no respecti la barreja, fora.

Per l'escenari hi passen els pianistes de boogie-woogie Albert Ammons i Pete Johnson, el cantant Big Joe Turner i, poc després, una jove Lena Horne. Però la veu que marca el local és la de Billie Holiday.

Un mestre del Bronx, Abel Meeropol, ha escrit un poema sobre els linxaments al Sud. Holiday el converteix en Strange Fruit. Josephson en fa un ritual: és l'última cançó de la nit, els cambrers deixen de servir, s'apaguen els llums i només queda un focus sobre la cara de la cantant. Quan acaba, no hi ha bis.

El club va funcionar prop d'una dècada. A finals dels anys quaranta, en plena cacera anticomunista, el germà de Josephson va ser citat pel Congrés i la premsa va assenyalar el local com a sospitós. La clientela es va esfondrar i Josephson el va haver de tancar.