Central Avenue de nit

Als anys quaranta, Central Avenue és el cor de la Los Angeles negra. Els convenis restrictius impedeixen a les famílies negres viure a bona part de la ciutat, i la comunitat es concentra al llarg d'aquesta avinguda, que baixa del centre cap al sud, en direcció a Watts. Hi ha botigues, esglésies, diaris, consultes de metges i, sobretot, clubs.

El centre de tot és l'Hotel Dunbar, obert el 1928 per un dentista negre, John Somerville, per allotjar els visitants que els hotels blancs no admetien. Hi dormen Duke Ellington, Louis Armstrong i Billie Holiday quan actuen a la ciutat. Al voltant, locals com el Club Alabam omplen les nits amb orquestres, balladores i espectacles fins a la matinada.

Amb la guerra, l'avinguda es transforma. Arriben milers de treballadors de les drassanes i les fàbriques d'avions, amb diners a la butxaca i ganes de gastar-los. Hi toquen T-Bone Walker i Charles Brown, i també una generació de joves músics de jazz que porten el bebop a la costa oest. Les sessions de després de tancar s'allarguen fins que surt el sol.

També hi arriba públic blanc, i amb ell la policia. Les batudes als locals on es barregen negres i blancs són freqüents, i molts músics recorden l'assetjament constant.

La fi arriba als anys cinquanta, per raons que semblen bones notícies. El 1948 el Tribunal Suprem declara inaplicables els convenis restrictius, i moltes famílies se'n van a altres barris. El 1953 es fusionen els sindicats de músics negres i blancs, i les feines millor pagades surten de l'avinguda. Central Avenue es buida a poc a poc.