Paramount i els race records

L'agost de 1920, una cantant negra de Cincinnati, Mamie Smith, grava Crazy Blues per a OKeh. En pocs mesos se'n venen centenars de milers de còpies, sobretot entre compradors negres. Les discogràfiques descobreixen un mercat i li posen nom: race records, discos de la raça.

Una de les que més hi aposta és Paramount, un segell que pertany a una fàbrica de mobles de Wisconsin. La companyia fabrica gramòfons i necessita discos per vendre'ls. Per trobar artistes, contracta J. Mayo Williams, un dels primers productors negres de la indústria, que busca talent al Sud i als barris negres de Chicago.

El 1926, Paramount grava a Chicago Blind Lemon Jefferson, un cantant cec de Texas que fins aleshores tocava pels carrers de Deep Ellum. És un èxit immediat. Paramount l'anuncia al Chicago Defender, i els seus discos es venen per correu a tot el país. L'única fotografia coneguda de Jefferson és un retrat promocional de la discogràfica.

Els discos de Paramount tenien fama de sonar malament: materials barats, gravacions sorolloses. Però aquell catàleg, fet amb pocs mitjans, va acabar sent un dels grans arxius de la música negra dels anys vint i principis dels trenta: Ma Rainey, Charley Patton, Son House, Skip James.

La Gran Depressió ho enfonsa tot. El 1932 Paramount deixa de gravar. Segons una història que encara s'explica a Grafton, on hi havia la fàbrica, els treballadors van llençar al riu els discos que quedaven al magatzem. Sigui veritat o no, avui alguns d'aquells discos són dels objectes més buscats pels col·leccionistes de tot el món.