Hound Dog, abans d'Elvis

L'estiu de 1952, Willie Mae Thornton té vint-i-sis anys i fa temps que canta. Va néixer a Alabama, filla d'un predicador, i ha fet de tot: ha tocat la bateria i l'harmònica i ha cantat en espectacles ambulants. És alta i forta, té una veu que omple una sala sense micròfon, i tothom la coneix com a Big Mama.

A Los Angeles, el director d'orquestra Johnny Otis demana a dos compositors joves que li escriguin una cançó. Són Jerry Leiber i Mike Stoller, dos nois blancs de dinou anys obsessionats amb el rhythm and blues. Després de sentir-la assajar, escriuen Hound Dog en pocs minuts. És una cançó feta per a ella: una dona que fa fora un home gandul i aprofitat.

L'agost de 1952 la graven en un estudi de Los Angeles, amb la banda d'Otis. La guitarra rasca, la bateria arrossega i Thornton no canta la cançó: la mastega, la grunyeix, se'n riu. El disc surt la primavera de 1953 amb Peacock Records, el segell de Don Robey a Houston, i arriba al número u de les llistes de rhythm and blues, on s'hi queda set setmanes.

L'èxit és tan gran que aviat surten imitacions. A Memphis, Sun Records publica una resposta, Bear Cat, cantada per Rufus Thomas. Robey els porta als tribunals per plagi i guanya. La cançó ja és un negoci, i la batalla és per saber a qui pertany.

Qui menys en cobra és la dona que l'ha feta famosa. Anys després, Thornton explicaria que per Hound Dog només en va veure un xec de 500 dòlars.

El 1956, Elvis Presley la sent a Las Vegas en la versió d'un grup blanc, Freddie Bell and the Bellboys, que n'havien canviat la lletra: ja no parla d'un home gandul, sinó d'un gos de caça. Elvis la grava aquell estiu i en ven milions de còpies. Per a gairebé tothom, des d'aleshores, Hound Dog és una cançó d'Elvis.

La història es repetirà. A finals dels anys seixanta, una altra cançó de Thornton, Ball and Chain, es fa famosa en la veu de Janis Joplin. Big Mama Thornton mor a Los Angeles el 1984, amb poc reconeixement i encara menys diners.